Lluís Capdevila i Vilallonga,

Va publicar el seu primer llibre als setze anys, titulat La balada de les set germanes, amb el que va guanyar el primer premi d'un concurs organitzat per la Il·lustració catalana.[2] Va començar a escriure com a periodista a una revista anomenada Joventut teatral. Cap al 1912 va col·laborar a la revista De tots colors, revista que havien dirigit Pompeu Crehuet i Joan Oller i Rabassa.[3] De jove residí a París, on s'està fins a la declaració de la guerra del 1914.[3] De retorn a Barcelona fundà la revista Los Miserables, on escrivien entre d'altres Salvat Papasseit, sota el pseudònim Gorkià. Els seus articles el varen dur a la presó Model durant uns mesos.[3] Dirigí posteriorment L'Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i La Humanitat, formant equip amb els presidents Macià i Companys i amb el president Josep Tarradellas.[4] Es convertí en una figura de la vida bohèmia i popular barcelonina. Va militar a l'Esquerra Republicana de Catalunya, i el 1939 s'exilià a Occitània. Al ser ocupat aquest país pels nazis, es va posar al costat de la Resistència. El 1942 formà part del Comitè de Resistència de l'Arieja, sota el pseudònim Gerard de Saint Sauveur[5] i l'any següent era tinent de les Forces Franceses de l'Interior. L'any 1942 retorna a Acs, per dedicar-se a escriure, però ni disposa de públic suficient ni troba cap editor que vulgui acceptar els originals que Capdevila va escrivint i acumulant al seu calaix: més de quaranta obres de teatre, proses narratives i material per escriure les seves memòries.[5]Així doncs l'any 1950 entrava a la Facultat de Lletres i Ciències Humanes de la Universitat de Poitiers com a professor de literatura espanyola. L'any 1970 fundava, en aquesta Universitat, l'aula de Literatura i Filologia Catalanes. Va rebre nombroses distincions franceses, i també fou Ciutadà d'Honor de la ciutat de Viena (Àustria) i també de la ciutat de Bonn (Alemanya).[4]

A mitjans els anys 60 del segle XX ajuda a posar en marxa l'editorial andorrana Editorial Andorra, on s'encarrega de dirigir una col·lecció literària que traduïa al català autors de renom internacional.[5]

Va ser membre de la Universitat de Poitiers fins al 1973, en què es jubilà i s'instal·là a Sant Julià de Lòria (Andorra). A Andorra col·labora a les publicacions d'un altre exiliat català, Norbert Orobitg i Carné, Claror i Anuari turístic i comercial d'Andorra. També participa en el diari Poble Andorrà. Diari independent, durant els anys 1974-1977.[6] Capdevila participà activament de la vida cultural del seu país d'acollida, oferint conferències i fent d'altres activitats com ara presentacions de llibres.[7][8][9]

En col·laboració amb Víctor Mora i Alzinelles va escriure el llibret Cançó d'amor i de guerra, estrenada al Teatre Nou de Barcelona el 16 d'abril del 1926,[10] la seva obra més popular, i La Legió d'Honor musicades les dues per Rafael Martínez i Valls. A part de l'obra dramàtica, va publicar dos volums de memòries: L'alba dels primers camins (Editorial Andorra, 1968) i De la Rambla a la presó (Edicions Paraula Viva, 1975) i el famós L'art de fumar en pipa (1970).

L'any 1976 en morir el general Francisco Franco, va retornar a la seva Barcelona natal, on va rebre un homenatge A l'Ateneu Barcelonès.[5]

Làpida de Lluís Capdevila i Vilallonga al cementeri de la Fontaneda de Sant Julià de Lòria (Andorra)

Morí el 17 de març de 1980 a l'Hospital d'Andorra, després d'una llarga malaltia. Fou sebollit al costat de la seva dona, Montserrat Pallejà Canela, que morí uns anys abans a causa d'una embòlia,[11] al Cementiri de la Fontaneda de Sant Julià de Lòria.[12][13] El taüt, amb les seves despulles anava embolcallat amb la senyera catalana, tal com fou el seu desig.[4] L'enterrament fou presidit per Lluís Gausachs, secretari particular del President Josep Tarradellas.[4]

​

Font: Wikipedia