L'espectacle reflecteix d'una manera còmica i satírica les relacions humanes des del punt de vista femení a través d'escenes dels relats de Dorothy Parker i les cançons de Cole Porter.[2]

El guió és obra de Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, i la música té arranjaments de Joan Vives Sanfeliu. Es va estrenar el 10 de gener de 1995 al Teatre Victòria de Barcelona, amb direcció de Joan Lluís Bozzo i direcció musical de Joan Vives.

 

Font:  Vikipèdia

​

​

Hi ha DONES que, en moments determinats en un parèntesi de soledat enmig del batibull del carrer, de la feina o de la festa, obren la capseta, s´observen atentament al mirall i amb l´ajuda de la borla de peluix perfumat reparen els estralls que la vida ha fet en els seus rostres. Una repassada de pólvores,un retoc de pintallavis i el contacte suau i càlid de carei basten per reprendre l´alè i tornar a capbussar-se en el remolí del present.

Heus ací, doncs,un punt de partida d´aquest ESPECTACLE: una enorme polvorera de carei i mirall, descomposada en angles rectes i en perspectives fugades, on les dames, les dones, la dona, s´emmirallen, s´examinen, proven, una vegada i una altra, de retocar el seu aspecte, de dissimular el pas del temps, de trobar la química de la BELLESA i, per tant, de la felicitat. D´aquí la seva preocupació pel maquillatge, per l´elegància de les robes i les pells, per la lluïssor dels diamants, que concentren en uns quants milÍmetres cìbics tota la perfecció de l´Univers.

Tot sembla indicar que la joventut és una etapa destinada al fracàs de la vellesa, que l´amor acaba: sent soledat conpartida, que les ESPERANCES condueixen a la DESESPERACIÓ i la vida al no-res... i malgrat tot, elles ho intenten, una i altra vegada ho intenten, reinventen l´amor, esperen el timbre del telèfon i la visita d´algú que les estimarà, (aquesta vegada és de veres). Esperen sempre. Orgulloses i humiliades. Sempre crispades, enfurismades, lúcides, enfonsades, patètiques, sublims o lamentables, esperen, desesperen i ens arrenquen les rialles de la boca com si ens arrenquessin els queixals corcats; rialles dolorides, alliberadores, i amb l´arrel sagnant.

Elles esperen, i mentre esperen, canten. Canten perque la música és la mesura més exacte del seu sentiment; passen l´arquet per les cordes tensades del sistema nerviós i canten seguint les pulsacions de la seva sang i el ritme de les seves emocions. Canten, doncs, i amb el cor. I de vegades, ballen; el seu ball és intern, personal i ferotge. Els seus moviments quotidians exploten en repeticions, en empentes, en agressions. Ballen els seus tics, salten i s´agiten i la seva dansa no és cap recerca d'harmonia formal, ni de bellesa tècnica. La seva dansa crida i parla.

Perquè aquest és un espectacle de dones; no és un espectacle sobre dones, ni contra elles ni al seu favor. Simplement és una MIRADA divertida des de la part fernenina del món, allí on el sexe i els sentiments s´ajunten, es barregen i es confonen; des de la dona quehi ha en tots nosaltres. Absolutament en tots.

I això és el que hi ha.

 

Font:  Dagoll Dagom