Víctor Hugo,

Besançon, 26 de febrer del 1802 — París, 22 de maig del 1885) va ser un dels més importants escriptors del romanticisme en francès i sovint és identificat com un dels millors poetes francesos. Algunes de les seves obres més conegudes són Els miserables, Nostra Senyora de París[1] i El darrer dia d'un condemnat. La seva obra és molt variada i comprèn novel·les, poesies, obres de teatre en vers i en prosa, discursos polítics a l'Assemblea Nacional francesa i una correspondència abundant.

 

Biografia

Victor Hugo va néixer a Besançon el 26 de febrer del 1802, al Departament del Doubs, al Franc Comtat, on es trobava destinat son pare, el general d'imperi Joseph Léopold Sigisbert Hugo (1773–1828) -fet comte, segons la tradició familiar, per Josep I Bonaparte, rei d'Espanya- i de Sophie Trébuchet (1772–1821), i el darrer de tres infants, després d'Abel Joseph Hugo (1798–1855) i d'Eugène Hugo (1800–1837). Els seus viatges i les seves estades a Nàpols i Espanya acompanyant el seu pare, el van marcar bastant. Vers 1813, es va instal·lar a París amb sa mare, que s'havia separat del seu marit arran de la relació amorosa que mantenia amb el general d'imperi Victor Fanneau de la Horie. Amb només catorze anys, Victor, al juliol del 1816, va escriure: «Vull ser Chateaubriand o no res».[2] La seua vocació és precoç i les seues ambicions són immenses. Poques carreres han estat conduïdes amb una voluntat tan precoç i lúcida. No se sap massa dels seus inicis, perquè ell mateix va cremar els seus primers 10 quaderns escolars. Qui va iniciar el noi en la tècnica del vers? Va ser encoratjat o va treballar sol? I fent quines lectures?

L'any 1817, va participar en un concurs convocat per l'Académie des jeux floraux de Tolosa de Llenguadoc. El jurat va estar a punt d'atorgar-li el premi, però el títol del seu poema (Tres lustres a penes) suggeria la seua curta edat i l'Acadèmia se'n va mostrar espantada, de manera que el premi va anar a parar a altres mans. Seria premiat per aquesta mateixa Acadèmia dos anys després. L'any 1819, va obtenir un Lys d'or per l'Oda sobre el redreçament de l'estàtua d'Enric IV, i el 1820, va rebre un Œillet com a accèssit per una altra oda: Moisès sobre el Nil.[3]

Encoratjat pel premi de l'Acadèmia, va abandonar les matemàtiques —disciplina per la qual se sentia molt atret i de la qual havia seguit els cursos preparatoris— i va abraçar la carrera literària. Juntament amb els seus germans, va fundar el 1819 una revista, El Conservador literari, en què ja destacava el seu talent.

El seu primer llibre de poesia, Odes, va aparèixer el 1821: tenia llavors dinou anys, i els seus estudis al lycée Louis-le-Grand li van permetre donar a conèixer ràpidament aquesta obra. Participava en les reunions del cenacle de Charles Nodier a la Biblioteca de l'Arsenal, bressol del Romanticisme, que haurien de tenir una gran influència en el seu posterior desenvolupament. En aquesta època, Hugo ho és tot: poeta, novel·lista, dramaturg i fins i tot periodista; tot ho emprèn i en tot reïx.

 

Victor Hugo jove

Però la seva projecció literària va començar amb Cromwell, publicat el 1827. Al pròleg d'aquest drama, s'imposa a les convencions clàssiques, sobretot a la unitat de temps i de lloc. Va desenvolupar i posar en pràctica plenament aquestes teories en el drama Hernani (1830), obra que inaugura el gènere del drama romàntic.

L'estrena d'aquesta obra va provocar un violent enfrontament entre «antics» i «moderns» —aquests últims encapçalats per Théophile Gautier— que ha passat a la història de la literatura amb el nom de batalla d'Hernani. A partir d'aquest moment, la producció d'Hugo no sabrà de límits: novel·les (Nostra Senyora de París, 1831); poesia (Els càntics del capvespre, 1835); teatre (Ruy Blas, 1838).

Va casar-se el 12 d'octubre del 1822 amb Adèle Foucher, amb la qual va tenir cinc fills:

​

• Léopold (16 juliol del 1823 – 10 d'octubre del 1823)

• Léopoldine (28 d'agost del 1824 – 4 de setembre del 1843)

• Charles (4 de novembre del 1826 – 13 de març del 1871)

• François–Victor (28 d'octubre del 1828 – 26 de desembre del 1873)

• Adèle (24 d'agost del 1830 – 21 d'abril del 1915), l'única que va sobreviure el pare, però amb greus problemes de salut mental que l'obligarien a llargues estades en sanatoris.

Entre 1826 i 1837, va passar diverses temporades al castell de Roches a Bièvres, propietat de Bertin l'Aîné, director de Le Journal des débats. Durant aquestes estades, va conèixer Berlioz, Chateaubriand, Listz i Giacomo Meyerbeer, i va escriure llibres de poesies entre els quals es troba el famós Fulles de tardor (Feuilles d'automne).

Fins a una edat molt avançada va tenir diverses amants. La més coneguda, l'actriu Juliette Drouet, a qui va conèixer l'any 1833 i que va consagrar-li la seva vida, el va alliberar de la presó després del cop d'estat de Napoleó III. Va escriure molts poemes per a ella. Van passar any rere any plegats l'aniversari del seu encontre, i en cada ocasió van anar omplint un quadern comú que tendrament anomenaven el Llibre de l'aniversari.[4]

Hugo va ingressar a l'Académie française l'any 1841, després de tres intents infructuosos. Va ser el primer acadèmic nat al segle XIX.

L'any 1843, Léopoldine va morir tràgicament a Villequier, ofegada amb el seu marit Charles Vacquerie arran del naufragi de la seua barca. Aquesta mort va afectar terriblement Hugo, i li va inspirar diversos poemes de Les Contemplacions —principalment el cèlebre «Demain, dès l'aube... ».

 

Un dels seus llocs de residència durant l'exili. Casa dita Le Pigeon, a Brussel·les

 

Hauteville House, casa de Victor Hugo exiliat a Guernesey

Educat per la seva mare, originària de la regió llevantina de la Vendée, en la lleialtat al reialisme, es va anar convencent a poc a poc de les virtuts de la democràcia. («He crescut», va escriure en un poema[5] en què es justifica). El seu pensament és que: «on el coneixement només és d'un home, s'imposa la monarquia, on és d'un grup d'homes, ha de deixar el seu lloc a l'aristocràcia. I quan tothom té accés al saber vol dir que ha arribat el temps de la democràcia». Una vegada convertit a la democràcia liberal i humanitària, va ser elegit diputat de la Segona República francesa el 1848, i va donar suport a la candidatura del "príncep Lluís-Napoleó", però es va exiliar després del cop d'estat del 2 de desembre del 1851, que va condemnar per raons morals (Història d'un crim).

Sota el Segon Imperi, oposat a Napoleó III, va viure exiliat, primer a Brussel·les i després a Jersey i Guernesey. Va formar part del grup de proscrits que van refusar l'amnistia[6] que es va decretar poc després («I si no en queda més que un, aquest seré jo»[7]). De les seues obres d'aquests difícils anys, cal destacar Les Châtiments (1853), obra en vers en la qual ataca el Segon Imperi; Les contemplacions, poesies (1856); La Légende des Siècles(1859), i Els miserables, novel·la (1862). El dolorós record de la seua filla Léopoldine — així com la seua curiositat— el van empènyer a provar, a Jersey, unes experiències d'espiritisme de les quals dóna fe en Les Tables tournantes de Jersey.

Durant la dècada del 1860, va travessar diverses vegades el Gran Ducat de Luxemburg com a turista, en direcció al Rhin alemany (1862, 1863, 1864, 1865). El 1871, després de la Comuna de París, en ser expulsat de Bèlgica per haver proporcionat refugi a comuners perseguits a la capital francesa, va trobar asil durant tres mesos i mig a Luxemburg. Després, va tornar a París i va ser una de les figures polítiques de la Tercera República francesa. Va residir successivament a Luxemburg, Vianden (dos mesos i mig), Diekirch i Mondorf, on va sotmetre's a una cura termal.

 

L'enterrament de Victor Hugo

Després de la caiguda del Segon Imperi, posterior a la Guerra francoprussiana, es va proclamar la Tercera República francesa i Hugo va poder tornar després de vint anys d'exili. Fins a la seua mort, l'any 1885, va ser una de les figures tutelars de la república reinstaurada —així com una referència literària incontestada.

Va morir el 22 de maig del 1885,[8] pronunciant, segons la llegenda, aquests darrers mots: «Ací és el combat del dia i de la nit.» Segons les seues últimes voluntats,[9] va ser en el «cotxe fúnebre dels pobres» on va tenir lloc la cerimònia. Va ser dipositat en primer lloc al cementiri del Père-Lachaise, però l'1 de juny va ser traslladat definitivament al Panteó, quan la Tercera República va aprofitar l'esdeveniment per a transformar l'antiga església de Santa Genoveva en Panteó.

La caixa fúnebre s'havia mantingut durant bastants dies sota l'Arc de Triomf, on es creu que va ser visitada per uns 3 milions de persones. Era llavors l'escriptor més popular de França i se'l considerava un dels monuments de la literatura francesa. Va ser designat com el Rei Sol de la literatura.

​

Font: Wikipedia