Marina és una òpera en tres actes de Emilio Arrieta, amb llibret de Francesc Camprodon, reformat per Miguel Ramos Carrión. Estrenada el 1855 com a sarsuela, el mateix compositor va realitzar la seva refosa com a òpera que s'estrenà al Teatro Real de Madrid el 16 de març de 1871.L'acció transcorre a Lloret de Mar i compte els amors i desamors de Marina, Jorge i Pascual. Es tracta del títol més conegut del seu autor i de l'adaptació lírica més celebrada del període romàntic a Espanya. AMarina pertanyen dos dels fragments més populars de tota la lírica espanyola: l'entrada de Jorge (Costa la de Levante, playa la de Lloret) i el brindis del tercer acte (A beber, a beber y a ahogar).

 

Marina va ser concebuda com a «sarsuela gran», per un compositor líric, Emilio Arrieta, que s'havia format i havia fet les seues primeres passes a Milà. En conseqüència, musicalment Marina pot enquadrar-se en el més perfecte italianisme, més aviat en la línia melòdica de Donizetti o Bellini — compositors que la partitura evoca amb força — que en la dramàtica de Verdi. L'element popular hi és pràcticament absent, llevat d'alguna intervenció insubstancial per part de Roque al tercer acte. La melodia és brillant, de vegades sublim, com correspon al gran melodista que va ser Arrieta.

 

El llibret gira al voltant d'un innocent i feble embolic amorós entre el trio format per Marina, Jorge i Pascual. El paper de Roque serveix com a contrapunt de Jorge, perquè aquest puga expressar i confessar els seus sentiments. Segons Cotarelo, i malgrat la qualitat poètica del text inicial de Camprodon, el llibret és d'«or fals» perquè el nus no pot durar ni els dos actes de la sarsuela original ni els tres de l'òpera, perquè l'espectador n'intueix des del primer moment el desenllaç i, malgrat això, se li fa esperar tota la durada de l'obra sense que que la situació dels personatges canvie el més mínim.

 

Marina va ser concebuda inicialment com a sarsuela en dos actes amb llibret de Camprodon, i així va ser estrenada el 21 de setembre de 1855 al Teatro Circo de Madrid davant un públic que hi va reaccionar amb una absoluta indiferència i un fredor que de cap manera anticipaven èl grandíssim èxit posterior de l'obra. La crítica es va mostrar desconcertada i indecisa; mentre que alguns crítics van adonar-se de la seua qualitat —entre ells Barbieri—, d'altres la van menysprear. Només va gaudir de 10 representacions a Madrid, el que era ben poc per a l'època. Tanmateix, posteriorment va anar guanyant una gran popularitat arran de les successives representacions per tota la geografia espanyola.La transformació en òpera va ser propiciada 16 anys després pel tenor Enrico Tamberlick que volia cantar l'obra al Teatro Real. Atès que Camprodon ja havia mort, Arrieta va confiar l'adaptació del llibret a Ramos Carrión. En aquesta ocasió l'òpera va obtenir un èxit indiscutible, es van haver de repetir diversos fragments i Arrieta va rebre una de les majors ovacions de la seua carrera. L'òpera va gaudir de 7 representacions.La transformació va requerir la composició de noves peces i també l'eliminació d'algun número. La nova estructura musical es va beneficiar de l'art més madur i evolucionat d'Arrieta, tot i que també va patir els efectes d'un cert «vernís» de caràcter grandiloqüent i pretensiós, adient amb allò que hom esperava d'una gran òpera en la segona meitat del segle XIX. Tanmateix, el caràcter sarsuelístic de l'obra roman gairebé inalterat malgrat la intervenció que la va transformar en òpera.